Història

Per comprendre l’evolució del regadiu en Silla hi ha que explicar com s’organitzava l’espai abans de la conquesta cristiana. En primer lloc tenim l’Alkairya, entesa com el nucli poblacional més important, dotat d’un sistema de producció industrial (almàsseres, forns i molins), elements defensius i edificis que acullen els centres administratius i religiosos. En el cas de Silla, els habitants s’ubicaven al voltant de la torre i, disseminats pel terme, estaven els ràfols que agrupaven terrenys particulars d’un clan tribal. Es tenen documentats quatre: Ladea, Abencostal, Abinsalvo i l’Alkudya de Cilla, coincidint amb els ullals, imprescindibles per al regadiu i el pasturatge. Eren terres de qualitat, les quals s’estenien al voltant d’una alqueria.

L’aigua era l’element natural més preat entre els musulmans i el regadiu s’integrava en la cultura islàmica, una característica que obligava a situar els ràfols prop de la marjal, possiblement sobre antics assentaments romans en la zona de L’Alteró, el Port, la Torreta i la Bega, com així ho confirmen les restes arqueològiques. La resta de terrenys eren comunals, com la Mubaha, un espai compartit per la comunitat de l’alqueria, que no podia ser repartit i adjudicat sense l’acord majoritari. També estaven dedicats a l’aprofitament col·lectiu les collites de secà, el pasturatge per a la ramaderia, la recollida de fruita silvestre, la cacera, la llenya, els forns de calç, etc. Açò va implicar que quan els cristians van conquerir Silla en 1238, existia una òptima organització agrària i un ús reglamentari de l’aigua.

Acequia de riego de Albalat de la Ribera

En abril de 1770, en Alberic, es va aprovar l’anomenat Plan de obras para llevar las aguas del Proyecto al término de Silla traçat pels pèrits de la Comissió En Francisco Aparisi i En Josep Cervera.

En el segle XIV predominaren els productes d’horta i va començar a aparèixer la producció d’arròs i vi. La producció de vi va cobrar importància durant el segle XVI.

En el segle XVII el paisatge agrari va canviar com a conseqüència de la sequera, les epidèmies de pesta bubònica i les febres transmeses pels mosquits que habitaven l’aigua estancada dels arrossers. Això va provocar una fort crisi econòmica i social que es va manifestar en una caiguda demogràfica.

A meitat del segle XVIII va començar a recuperar-se la demografia i el cultiu de l’arròs va ser un objectiu dels inversors de la capital. A finals del segle XVIII va arribar l’aigua de la Séquia Reial del Xúquer. En abril de 1770, en Alberic, es va aprovar l’anomenat Plan de obras para llevar las aguas del Proyecto al término de Silla traçat pels pèrits de la Comissió En Francisco Aparisi i En Josep Cervera. En el terme de Silla, una vegada que va ser traçat el recorregut del canal, es va començar a desmuntar les terres en 1780. En 1786 es van realitzar les obres de continuació del Braçal nº 5, anomenat de Silla, i en juliol d’eixe mateix any es va construir un altre braçal en direcció oest. Les obres van continuar fins 1788, dotant el terme de Silla de la infraestructura hidràulica necessària per al reg.

Sembla que la recuperació econòmica i agrícola era evident, així ho va explicar el botànic Cavanilles quan va visitar Silla en 1796:

“El secano, que seis años hace era dilatado, se va reduciendo por beneficio de las aguas que llegan ahora por la Acequia del Rey, y vemos ya convertidos en huertas muchos campos donde antes crecían palmitos y xaras; y otros, abandonados por inútiles, dan excelente arroz”.

El documento més esclaridor va ser l’utilitzat pel Duc de Híjar, en l’any 1812, on ja apareixien 19.030 fanecades cultivades. Això suposava que, en 35 anys, s’havia duplicat la superfície útil i la quantitat de propietaris, molts d’ells forasters del voltant.

Un altre element associat a la recuperació va ser la construcció de molins hidràulics. El Duc de Híjar va ser el promotor del primer gran molí de Silla, el Molí de l´Algudor, que posteriorment es denominaria Molí de Forés i Molí de les Xiques. En 1856 el seu propietari, Manuel Forés, va instal·lar un generador d’electricitat en el salt d’aigua que va subministrar la primera energia elèctrica que va arribar a la plaça de Silla.

A mitjans de 1960 el paisatge va començar a canviar, primer amb l’assentament de les primeres indústries i el creixement urbà que va comportar. Va ser, aleshores, quan la Séquia Reial del Xúquer va començar a cobrir, desviar i canalitzar l’aigua en la zona residencial en continua expansió, com va ocórrer amb la séquia del Toll.

El mateix va succeir amb els polígons industrials, on se tenien que compaginar els circuits de reg amb els desaigües de les fàbriques, sense oblidar els problemes de grans infraestructures viàries que van alterar traumàticament el terme, como el desviament del ferrocarril de Gandia, el By-Pass i, posteriorment, l’AVE. Tot això va requerir un gran esforç i un perfecte coneixement del territori, el parcel·lari i planimetria, identificant el terreny que corresponia a la Séquia Reial del Xúquer en cada nova urbanització. Açò va ser possible per la dedicació constant i meticulosa de moltes persones que van defendre els interessos de la Séquia Reial del Xúquer i els agricultors como una cosa pròpia.

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.

ACEPTAR
Aviso de cookies
Regants

Selecciona idioma:

VALENCIANO ESPAÑOL