Història
A finals del segle XVIII la Séquia Reial del Xúquer va entrar en la història de Picassent. La construcció del canal principal i les feses pel terme picassentí va tenir lloc durant els anys 1785-1792 com a conseqüència de les obres d’ampliació realitzades pel Duc de Híjar. Però la Séquia Reial ja tenia cinc segles de història quan va arribar les seues primeres aigües a la partida de la Coma.
Els treballs van ser dirigits per Lorenzo Bachiller Rosillo i el projecte es dividia en tres parts:
- Excavació i obertura de la séquia mare des dels límits de Benifaió fins el terme d’Alcàsser.
- Construcció dels minats en els tossals d’Espioca (minat del Mas de Sant Lluís)
- Construcció de les feses.
L’excavació i obertura de la séquia mare era prou rudimentària. Es fonamentava en el treball manual dels hòmens amb la ajuda dels cavalls i mules. La séquia principal era una simple conducció excavada en la terra. La major dificultat que trobaren els peons que treballaven en les obres va ser la construcció del minat de 731 metres per al tossal d’Espioca. El minat travessa la zona dels masos de Foressos i Reig. Actualment es pot observar els pous de ventilació coberts amb reixes de ferro. En el tram de Picassent arribaren a treballar colles de peons de fins 115 persones.
Les feses que es van construir en aquella època van rebre el nom de Mànegues d’Espioca, Primer de la Coma, Ferrero i Bernat. Dins del sistema hidràulic, les feses complixen un paper fonamental en l’eficiència del reg. Les úniques originàries de finals del segle XVIII que es conserven actualment són les de la Coma i la Foia, que daten de 1790. Estes han sobreviscut al pas del temps. La resta de les feses són de reconstrucció o de nova construcció realitzades en temps posteriors.
A finals del segle XVIII la Séquia Reial del Xúquer va entrar en la història de Picassent. La construcció del canal principal i les feses pel terme picassentí va tenir lloc durant els anys 1785-1792 com a conseqüència de les obres d’ampliació realitzades pel Duc de Híjar.
La séquia mare discorre per la part més baixa de la plana de Picassent, de tal manera que els braçals prenen aigua per gravetat seguint la pendent del terme amb direcció a l’Albufera.
Al llarg del segle XIX es van realitzar bastants obres de reforma i millora de la Séquia Reial, això va produir un augment consolidat de la superfície regada. En el cas de Picassent, en 1845, vam trobar les primeres dades de superfície regada per la Séquia Reial de 808 fanecades, de les quals 754 eren d’horta i 54 d’arròs. A partir d’esta data es constata un creixement sostingut de l’espai de regadiu. Els agricultors picassentins i un grup reduït de propietaris de València va realitzar importants inversions transformant el secà en regadiu. I en poques dècades la garrofera, l’oliveral i la vinya van desaparèixer d’esta part del terme. En 1903 estos cultius de secà ocupaven només el 1% de la zona de la Séquia Reial en Picassent.
En el segle XX se va començar a esgotar la racionalització de l’aigua com a conseqüència del creixement de l’ús hidroelèctric del riu, per l’expansió de la taronja que necessita més capacitat d’aigua i pels períodes de sequera.
Davant l’escassesa d’aigua en períodes de sequera, per a tenir una garantia de reg, es va començar la planificació dels sistemes de regulació en la conca mitjançant la construcció de grans pantans de capçalera. Però estes obres hidràuliques van tardar en arribar. Les primeres dècades del segle XX es van caracteritzar pels nombrosos projectes i la poca realització d’obra.
La Séquia Reial va tenir que esperar a la dècada de 1950 per a la realització dels embassaments desitjats. Amb la construcció d’Alarcón en 1952 es va aconseguir una regulació hiperanual del riu i una garantia d’aigua quasi plena. La construcció d’Alarcón va beneficiar Picassent, ja que va proporcionar més capacitat a la Séquia Reial del Xúquer, amb la qual cosa va afavorir una expansió espectacular dels cítrics. Este creixement es va veure impulsat per la construcció de motors d’elevació d’aigua de la mateixa Séquia. En Picassent es van construir en la primera meitat del segle XX nou motors: Societat de Regants Fesa de Reyes, Motor de Sant Joan Baptista-Societat de Regs de la Barrina, Societat de Regants de Sant Cristòfol Màrtir, Societat de Regants la Pinada, Societat de Regants Mare de Deu dels Desemparats, Societat de Regants del Progrés, Societat de Regants Fesa de Realón, Motor de Sant Miquel de la Falda de la Coma i Motor de Cabanes. La construcció d’estos motors va traspassar el perímetre tradicional de la Séquia Reial del Xúquer a les partides del Realón, Els Garroferars y va estendre la superfície de reg fins els límits del terme municipal de Picassent.
Des de 1990 l’espai hidràulic en Picassent patix una forta regressió a conseqüència de la construcció de diverses vies de comunicació d’alta capacitat, com l’autovia de València-Albacete, l’autovia de circumval·lació a València (Bypass) i la línia de l’AVE Albacete-València
Actualment la Séquia Reial del Xúquer en Picassent te 950 regants i una superfície regada de 4.662 fanecades (387,4 Ha).