Història
El Cano de Guadassuar és el nom que rep el gran sifó que permet a la Séquia Reial del Xúquer creuar la rambla d’Algemesí o riu Magre baix el seu llit. És una conducció subterrània, estreta i allargada. Es troba en el terme municipal de Guadassuar, al nord del casc urbà i baix el riu Magre o rambla d’Algemesí, entre les partides de Fentina i la Foia. S’accedia a ell pel camí del Carrascal, a uns 1500 metres de la població.
Històricament, Guadassuar ha reunit el major nombre de molins funcionant el mateix temps entre tots els situats al llarg de la Séquia Reial del Xúquer. Ja en el segle XVII existien quatre, i sis a la meitat del XVIII. Les causes d’esta concentració hi ha que buscar-les en la forma en què se repartix l’aigua de la Séquia Reial, amb un major nombre de séquies secundàries de distribució en el seu terme municipal.
En els comptes de la Hisenda Reial en Alzira de principis del segle XV apareix un molí que poguera ser el més antic de Guadassuar. Era propietat de Bernat Poyo qui el va vendre en 1432 a Jaume Sabater, pagant un cens emfitèutic al rei de 9 sous. En la segona meitat del segle XV era propietat de Miquel Canyemar. No sembla que en l’època medieval haguera altres molins en el lloc i l’increment va venir de la mà del creixement demogràfic del segle XVI i de l’extensió de l’arròs en el XVII. Entre eixos segles es van construir els molins del Realenc, el de Tarragona, el de l’Ermita i el de Mata.
Històricament, Guadassuar ha reunit el major nombre de molins funcionant el mateix temps entre tots els situats al llarg de la Séquia Reial del Xúquer. Ja en el segle XVII existien quatre, i sis a la meitat del XVIII. Les causes d’esta concentració hi ha que buscar-les en la forma en què se repartix l’aigua de la Séquia Reial, amb un major nombre de séquies secundàries de distribució en el seu terme municipal.
A meitat del segle XVIII, amb la nova política de concessions de permisos per part del Patrimoni Reial, s’edificaren dos nous molins en 1757 i 1758 respectivament, els nomenats de Pinet o Salazar i del Mig o de Madramany, ambdós sobre la mateixa Séquia dels Albarells. Esta notable concentració molinera es va mantenir en Guadassuar fins a finals del segle XIX, moment en què començaren les transformacions, unes vegades convertint el vell molí hidràulic en central elèctrica, cas del molí de l’Ermita, i en altres conduint-les a la seua desaparició com conseqüència dels canvis tecnològics.
L’extens terme municipal de Guadassuar no només ha aprofitat els regs conferits per la Séquia Reial del Xúquer i el seu vast entramat de sequiatge, sinó també les prolíferes extraccions efectuades en el mant freàtic de la Foia o El Racó d’Onofre i inclús el sector de la Garrofera. En estes zones, els ingenis hidràulics en general són de propietat particular, disposen de cabals regulars, i hui permeten el reg de notables àries citrícoles.
En el subsector de la Garrofera s’assenta el Motor de la Casa dels Frares, El Pou i Bassa de la Casa de la Vereda i el Motor de la Reva. El primer, fora d’ús i datat a principis del segle passat, es sortia per una galeria prolongada des de la seua fesa en la Séquia Reial del Xúquer per a regar la finca particular. El segon s’emplaça en L’Heretat dels Frares, que s’abastia del Motor dels Frares per mig d’una galeria que connectava amb el pou, el qual facilitava recursos als frares i les seues hortes. El tercer, El Pou, data de finals del segle XIX i seguix regant una finca particular de cítrics. L’últim artefacte, com indica el seu nom, es localitza en el Canal de la Reva, és del primer quart del segle XX, i assegura l’enllumenat de les finques citrícoles que queden a major cota.
En el subsector nordoccidental de la Séquia Reial del Xúquer al pas per la població es troba un número elevat d’artefactes d’elevació, que enllumenen les zones de Valladró, La Canaleta i El Racó d’ Onofre des de principi del segle passat.
En el subsector septentrional del terme de Guadassuar s’instauren més de mitja dotzena de motors, en les partides de la Foia.