Història
Per a tractar del regadiu històric en el municipi d’Alginet, cal que descrivim, per un costat, la séquia d’Aledua i, per l’altre, la introducció de la Séquia Reial del Xúquer a finals del segle XVIII.
Per un costat al descriure la Séquia d’Aledua cal fer referència al riu Magre el cabdal del qual és escàs, i és per això que no pot donar lloc a un macrosistema hidràulic, como és el cas del Túria, el Xúquer o el Segura. Els sistemes de reg del Magre van ser d’àmbit municipal, a excepció de la Séquia d’Aledua, que era compartida per diversos municipis pertanyents a dos senyorius, el marquesat de Llombai i la baronia d’Alginet.
En el marquesat de Llombai existia un assut, que en unes èpoques va ser simple i en altres doble, del qual naixien dos séquies que transitaven aproximadament per la cota de 100 metres d’altitud: la séquia de Llombai i la séquia d’Aledua o Alginet. Estes séquies són d’origen medieval ja que existixen documents datats en 1346 que tracten d’elles.
El fet que dos territoris, Llombai i Alginet, prengueren les aigües del mateix assut va originar molts conflictes.
La introducció de la Séquia Reial del Xúquer en Alginet va tindre lloc en 1771 quan el Duc d’Híjar va iniciar les diligències per a l’obertura d’un braçal de reg per a la vila d’Alginet.
La distribució de l’aigua de la Séquia d’Aledua entre el marquesat de Llombai i Alginet es feia de forma molt simple: al marquesat li corresponia l’aigua de dia i a Alginet de nit.
Com esta séquia era de la jurisdicció d’Alginet, ha sigut més difícil trobar ordenances, davant la mancança de documentació. Les primeres conegudes són de 1838.
Per altre costat la introducció de la Séquia Reial del Xúquer en Alginet va tindre lloc en 1771 quan el Duc d’Híjar va iniciar les diligències per a l’obertura d’un braçal de reg per a la vila d’Alginet.
Amb l’arribada de la Séquia Reial del Xúquer al terme d’Alginet, es va estendre el regadiu a les partides de L’Horta Nova, Taranco, La Vall d’Ebrón, L’Algoleja, El Fondo i Les Vint-i-quatre.
Amés es va crear una xarxa d’infraestructures hidràuliques amb la construcció de tres feses, Taranco, Vall d’Hebrón i Mocarra, que van permetre la derivació de les aigües de la Séquia Reial del Xúquer pel terme d’Alginet mitjançant una xarxa de séquies, Séquia de Taranco, Séquia dels Galls, Séquia de Vall d’Ebrón Alta i Baixa, Séquia de l’Horteta, Séquia del Molinet i la Séquia de Mocarra.
També es va realitzar la construcció del Cano de Alginet a poc de iniciar-se les tasques d’ampliació de la Séquia Reial del Xúquer, davant la necessitat de salvar el desnivell del Barranc dels Algadins. Els testimonis documentals de l’època insistixen taxativament que era un punt perillós, doncs recull les aigües de la serra de Llombai i del mateix terme d’Alginet.
Els tècnics van tindre clara la necessitat de fer una obra de calç i cant, sòlida per a resistir les riuades i es van decantar per construir un cano subterrani, ja que per molt forta que fora la riuada els desperfectes serien mínims.
El comissari de la Séquia Reial, Lorenzo Bachiller, va aprovar ràpidament la solució del cano i les obres van començar en febrer de 1780, perllongant-se durant deu mesos més de treball d’excavació del túnel i construcció amb pedra i argamassa de les seues parets i volta. En l’actualitat, encara que han sigut efectuades algunes xicotetes reparacions, l’estructura i aspecte de la part visible seguixen sent fonamentalment els mateixos als de la seua inicial construcció.
L’ampliació de la Séquia Reial del Xúquer va proporcionar nous cabdals d’aigua que van permetre la instal·lació de molins com el Molí dels Algadins situat en el barranc dels Algadins i el Molí de Morales, construït en la partida de L’Estret junt l’antic camí de Trullas que rebia aigua per la Séquia de Mocarra i per un canal propi anomenat Séquia del Molí.
En el sector oriental d’Alginet, on les aigües de la Séquia Reial del Xúquer no arribaven, els motor de reg van ser els encarregats d’abastir d’aigua amb la seua elevació.
Els cultius han anat canviant amb el temps i en funció de la demanda dels mercats, passant dels cereals i la morera a l’arròs, els cultius d’horta i fruiters, els cítrics i, actualment, el caqui.