Història
Alberic inicia la seua història a partir d’una alqueria àrab en el terme d’Alzira conquerida cap el 1238-1239.
Sobre l’etimologia del nom de la població hi ha diferents interpretacions, però la que es considera actualment correcta és l’etimologia àrab. Carme Barceló Torres, catedràtica d’Estudis Àrabs i Islàmics, atribuix l’origen a al barid que significa “la posta” i que podria estar relacionada amb l’existència d’una guarnició de soldats que havien de controlar el pas del riu Xúquer.
La demarcació territorial d’Alberic durant els segles XII i XVII era coneguda com la Baronia i comprenia a més les poblacions de Gavarda, Alcosser i Alasquer.
La construcció de la Séquia Reial del Xúquer tingué lloc en 1258. En un principi es va construir el que es coneix com a Primera Secció que comprenia el termes d’Antella, Gavarda, Alzira, Benimuslem, Puchol, Alberic, Massalavés, Resalany, Guadassuar, l’Alcúdia, Montortal, Algemesí i Albalat de la Ribera. L’ampliació a la Segona Secció no va estar executada fins la segona meitat del segle XVIII. La séquia amb el traçat que coneguem ara es va realitzar per trams i durant diferents períodes històrics.
El projecte de construcció de la Séquia Reial del Xúquer es va realitzar en diverses fases para ir subministrant reg als municipis que componen la Comunitat. En el cas d’Alberic, durant el primer període de construcció, el canal només va arribar fins les immediacions d’Alcosser, el que hui es coneix com el Braçal d’Alzira.
El projecte de construcció de la Séquia Reial del Xúquer es va realitzar en diverses fases para ir subministrant reg als municipis que componen la Comunitat. En el cas d’Alberic, durant el primer període de construcció, el canal només va arribar fins les immediacions d’Alcosser, el que hui es coneix com el Braçal d’Alzira.
Posteriorment, durant la segona fase, es va construir el tram comprés el Dantell Major d’Alzira i les feses d’Alasquer o Resalany. Les aigües sobrants d’este tram s’aboquaven al Riu del Ulls. Amb la construcció d’esta part del canal es va permetre el subministrament d’aigua de les terres altes d’Alberic.
La població d’Alberic va ser de las primeres en aprofitar l’aigua de la Séquia Reial del Xúquer per a la construcció de molins en el seu terme. El més antic es denomina Molí del Canyar, o Molí Vell de Dalt. Durant els segles XVI a XVIII, degut a la colonització cristiana a partir de 1609 com a l’extensió del cultiu d’arròs, es va anar ampliant la capacitat molinera d’Alberic amb la construcció d’altres tres molins, els coneguts com a Molí de la Vila, Molí de Dalt o de la Cruz i el Molí de l’Infantat o d’Alasquer. Tots ells apareixen inventariats en el plànol de Juan de Rojas de l’any 1765.
Con l’expulsió dels moriscos en 1609, Alberic va quedar completament despoblada. Açò va provocar la interrupció de l’activitat econòmica de la població. A partir de 1612, amb la nova repoblació, Alberic es va anar desenvolupant social i econòmicament per motiu de l’elevada taxa de productivitat agrícola, fonamentalment el cultivo de la morera i l’arròs.
En el segle XVIII i meitat del XIX, el cultivo de l’arròs va continuar sent el cultiu predominant junt amb les moreres per a la criança de cuc de seda, però a finals del XIX la morera serà substituïda pel cultiu de la taronja.
Actualment els cultius predominants són els cítrics i el caqui, amb una superfície de reg de 4.191 Hgds.